Tu a París i jo a Los Ángeles. Una finestra a finals dels 90: <<Nowhere>>, de Gregg Araki, i <<El odio>>, de Mathieu Kassovitz. Dos retrats explosius de joventuts al límit del col·lapse que avui tornen a ressonar amb força. El seu esperit provocador ha conquerit icones com Charli XCX o Cillian Murphy. Què ens diuen aquestes pel·lícules gairebé tres dècades després? I per què no t’hauries de perdre aquestes projeccions a l’Atlàntida Mallorca Film Fest 2025?
Continuem amb aquesta secció dedicada als clàssics que encara bateguen avui. I ho fem amb una pregunta clau: què ha empès una pop-star com Charli XCX a aliar-se amb un dels noms més icònics del New Queer Cinema per al seu retorn al cinema amb <<I Want Your Sex>>? I què connecta aquesta obra amb <<El odio>>, símbol del desencís de les perifèries franceses? Dues mirades, una mateixa urgència: entendre per què l’abisme juvenil dels 90 continua sent el de les noves generacions.
“Juro que mai m’he sentit tan deprimit, miserable i sol en la meva vida. És com si sapigués que en algun lloc d’aquest món hauria d’existir algú… només una persona en aquest gegantesc, horrible i infeliç univers que pugui sostenir-me entre els seus braços i dir-me que tot anirà bé”.
<<Nowhere>>
“És la història d’un home que cau d’un edifici de 50 pisos… per tranquil·litzar-se mentre cau al buit, no para de dir-se: ‘fins ara tot va bé… fins ara, tot va bé… fins ara, tot va bé…’ Però el que importa no és la caiguda, és l’aterratge.”
<<El odio>>
A finals dels anys 90, l’efecte 2000 trucava a la porta. Els carrers de París eren un infern si eres jove i la teva pell no encaixava amb el que dictava la figura política del moment: Jean-Marie Le Pen, icona de l’extrema dreta francesa i pare de qui acabaria portant-la a les institucions, la seva filla Marine.
En aquest context, tres joves d’orígens i estils molt diferents deambulen entre les seqüeles d’una nit d’aldarulls al seu barri amb una pistola d’un policia a les mans. La resta ja és història del cinema francès.
Quan Mathieu Kassovitz parla de com va plantejar el film, ho fa amb una idea clara: oferir una contrapartida brutal al París de postal. En paraules seves:
“La gent pensa en París com la ciutat de la llum, però on hi ha llum, hi ha ombra, i on hi ha amor, tens odi.”
Abans dels armilles grogues, hi havia <<El odio>>. A l’icònic “Sound of da Police” de KRS-One, que ja és història del hip hop gràcies, en part, a la popularitat del film, s’hi sumen els gestos crispats d’un Vincent Cassel en plena explosió teen angst, que fa seu el desassossec del Travis Bickle de Taxi Driver en una França en plena decadència. Tot plegat converteix aquesta obra de culte en una revisió urgent, plena d’idees però no apta per a catastrofistes. Avisats esteu: a la seva lucidesa no li ha sortit ni una sola cana.
A diferència de Kassovitz, la trajectòria del qual es trobava en una fase més inicial, <<Nowhere>> va ser la pel·lícula més ambiciosa de Gregg Araki. Amb ella tancava la seva trilogia Teen Apocalypse, iniciada amb <<Totally F**ed Up>> (1993) i seguida de <<The Doom Generation>> (1995): una elegia melancòlica sobre el desencís i el buit existencial.
Araki la definia com <<Sensación de vivir>> en àcid, i certament va aconseguir signar una comèdia universitària queer realment singular. Multitud d’històries s’entrellacen —a l’estil més pur de Robert Altman— en un univers saturat de fatalisme, somnis trencats i identitats en crisi, tot embolcallat per una estètica kitsch amb tocs de ciència-ficció i referències directes a la sèrie <<V>>. Com oblidar aquell llangardaix que caça adolescents per la ciutat?
I és que la generació retratada per Araki ja no cridava “no hi ha futur”: el vivia. Una joventut decebuda, marcada per l’apatia i la desorientació, que arribava al llindar del nou mil·lenni sense promeses, constatant la profecia d’aquells punks dels 70 que havien anunciat el col·lapse abans que ningú.
La realitat falsa del found footage que proposava <<El proyecto de la Bruja de Blair>>, on la por real residia a no saber si el que veiem era real o no; el terror tecnològic del J-Horror; els drames viscerals gravats amb càmeres domèstiques del Dogma 95; o la violència incòmoda de <<Funny Games>>. Totes aquestes van ser pedres angulars de l’anomenada generació X, aquella joventut intermèdia que va créixer als 90, obsessionada amb el noise, el grunge, el nu-metal, i la deriva nihilista de la qual acabaria consagrada amb la sàtira macabra de la saga <<Destino Final>>. Una generació que fins i tot va convertir la casa de la portada del disc d’American Football en lloc de peregrinació.
Per què, doncs, aquests films tornen a ser fenòmens? Per què les seves imatges i escenes inunden els reels de TikTok i tornen boges generacions que no van viure el seu context original? No és només perquè ho digui Charli XCX o perquè ho imposin els algoritmes, sinó perquè connecta de ple amb la manera com vivim avui la realitat. Sense anar més lluny, l’estètica de <<Nowhere>> ha guanyat adeptes amb els anys fins al punt que, després d’anys d’exili de Hollywood, Gregg Araki va ser fitxat per la marca Kenzo per dirigir un anunci inspirat en l’univers de la pel·lícula.
Des d’aquells llenguatges fragmentats, bastards, frenètics i esquius, s’anticipava una manera de mirar que avui resulta profundament contemporània. Una imatge que no s’ancora en el temps, que s’escapa, que es dissol. Impossible no veure-hi un reflex d’un món que viu a través d’Internet, com si respirés amb ajuda digital. I també, impossible no connectar la relació abusiva que tenen els personatges de <<Nowhere>> amb la televisió amb la nostra dinàmica d’escapisme a través del telèfon.
Aquest muntatge espídic, aquesta estètica de videocàmera i aquesta narrativa inconexa remeten a un proto-Internet encara incipient o no democratitzat. I, en el fons, és en aquesta gestualitat on molts troben, en creadors com Araki o Kassovitz, preguntes inesperades, valentes i sobretot punyents a qüestions d’avui. Perquè en aquestes imatges hi ha una estètica esquiva, rebel, desacomplexada, i amb un conat revolucionari que encara batega.
Perquè sí, sabem que, encara que tot vagi malament al món, també és genial poder refugiar-se en aquestes pel·lícules: una mica excèntriques, una mica catastrofistes, una mica cridaneres. Serveixen per dir-se que sí, que de moment —encara que estiguem caient— tot va bé.
